Ja

Estimat diari,

A vegades tinc ganes de plorar, de plorar i traure tot allò que hi ha dins meua. Tota la resignació, indignació i substantius que, com d’altres, tenen en comú la impotència davant d’una sèrie de sentiments col·lapsats en la meua ment. Tots els dies me’ls passe divagant i pensant en la nefasta realitat que m’acompanya en el meu seguit de dies. La meua família, la meua situació d’amics tan incomprensible i la imperfecció de la meua parella. A vegades, quan se m’hi aglutinen en el meu cap i esdevenen únics allà dins pense: per què?

Aleshores, tinc ganes de plorar.

Estime com a ningú eixa personeta el nom de la qual no vaig a esmentar. Ell esdevé un pilar bàsic en la meua persona, una relació idealitzada pel meu subconscient que em fa continuar endavant vers els problemes familiars diaris i la mancança d’amistats que hi ha en la meua vida. Quan aquest pilar trontolla em torne dèbil. La feblesa s’apodera de mi i no puc fer una altra cosa que queixar-me per fóra i entristir-me per dins.

Llavors, també tinc ganes de plorar.

La qüestió interessant de tota aquesta problemàtica és que JA no plore... De fet, tinc una necessitat immesurable de fer-ho però ja, no puc.

I, a causa d'això, tinc ganes d'entendre.